LA GEÒRGIA CAUCÀSICA

A mig camí entre Europa i Àsia, allà on la ruta de la seda es començava a acomiadar del vell continent hi trobem un dels països més estrets i rics de l’antic bloc soviètic. Banyat entre les aigües del Mar Negre i gairebé tocant el Mar Caspi, al bell mig del Caucas es troba la joia de Geòrgia.  L’últim tresor europeu pels amants dels grans viatges.

És increïble que els cinc milions d’habitants d’aquest país, amb una idiosincràsia tant particular, hagin pogut conservar un alfabet i una llengua pròpies després d’una història carregada de visitants per la seva privilegiada geografia. Ja des de la prehistòria s’han documentat els primers jaciments a les valls caucàsiques. Les tribus nòmades de la regió ràpidament van acabar sucumbint al pes dels grans imperis, des l’imperi romà d’orient del qual n’adoptaren de seguida el cristianisme, fins als imperis persa, mogol i otomà.  Els seus pobles i muntanyes van ser terreny habitual de batalles durant l’edat mitjana i moderna cavalcant diferents èpoques feudals de dominis imperials. A part d’un gran impacte en la població autòctona el resultat de tot plegat ha estat un ric mosaic com a llegat que encara avui es respira pels carrers i cases de Geòrgia.

Després dels jaciments més primaris que ens evoquen irremediablement als paisatges de la capadòcia, descobrim unes muntanyes poblades per antigues ermites medievals cristianes, ermites que amb el temps i a força de la influència veïna han acabat adoptant l’església ortodoxa, concretament ortodoxa georgiana, com l’oficial del país. L’arquitectura d’aquestes esglèsies també ha cobrat un estil particular, i és que els edificis religiosos, com tot el territori, respiren un aire oriental malgrat els fonaments europeus. Aquesta mescla es nota en els palaus, les cases, els patis i les balconades… el centre històric de Tiblisi ens brinda una de les capitals amb més personalitat i caràcter d’Europa,  però també quan trepitgem de debò el territori, els mercats, o quan compartim la seva taula és quan ens adonem de tota aquesta barreja. I és que Geòrgia té una cuina d’allò més rica, retrat de tot aquest patchwork cultural, i pels amants del vi i el conyac és un destí espectacular. Cal destacar la zona de Kakheti com a capital vinícola del país.

Però la pressió més forta que ha sofert el país, i que els hi ha costat més de treure ha estat la llosa soviètica, i és que a finals del segle XVIII Geòrgia es va començar a situar sota el focus de la gran Rússia Tsarina, i d’allà igual que tots els veïns afectats van passar a l’òrbita comunista. El fet és que el mateix Stalin va néixer a Gori, Geòrgia, i això no és motiu d’orgull nacional. De fet encara es conserva com a relíquia el museu que el partit comunista li va dedicar.

Pels georgians del segle XXI, que han decidit passar pàgina i mirar de tu a tu a Europa, no només han modernitzat les infraestructures, netejat els edificis i actualitzat el país en si.. sinó que l’aposta per un model turístic nou, respectuós amb el fantàstic paisatge i el llegat cultural del país l’està posicionant com un dels nous destins amb un dels creixements més destacats del món. Geòrgia destaca pel seu passat històric però sobretot natural. És un paradís pels amants de la muntanya i la naturalesa; les rutes de trekking s’enfilen des de la veïna Armènia fins als cims del Caucas, que justament a Geòrgia és on tenen el sostre més alt a més de 5.000 m d’alçada.

A la frontera amb Armènia podem contemplar la petita Suïssa a la llera del llac de Sevan, que conforma una de les reserves d’aigua dolça més grans del planeta. Però les rutes a peu des de la mateixa capital Tiblisi ens porten a fer cims impressionants, tot i que la zona pels trekker és Kutaisi. Des d’aquí el ventall de travesses ens ofereix la visió esplèndida d’interminables paisatges alpins. Les alternatives per fer alguna extensió, no només contemplen la veïna i antiga Armènia, sinó que pels qui desitgin zones més noves poden creuar en direcció al Mar Caspi i visitar la moderna capital Baku. Azerbadjan és un exemple més de com el gas representa el nou petroli, i des de la seva independència han ressorgit del desert aixecant un autèntic imperi, gairebé una nova Dubai als peus del Caucas.

                                                                                                                                                                                                     A.S.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *