DE L’ÀSIA CENTRAL ENS QUEDEM A UZBEKISTAN

Si ens posem a cercar noms mítics de viatges segur que un dels primers a ser citat per molts és sens dubte: La Ruta de la Seda. Sense necessitat d’emular fil per randa al llegendari Marco Polo a dia d’avui la manera més fàcil d’apropar-nos a aquells temps de glòria comercial i essències aventureres és trepitjant Uzbekistan.

Entrant per la ex-soviètica capital de Tashkent la primera impressió pot ser equivocada pels amants de l’explorador venecià. I és que el llegat comunista ha deixat una petjada arquitectònica a totes les “noves” capitals de l’Àsia Central igual que l’antiga URSS. També es nota aquesta influència en veure el còctel racial que deambula per les amples avingudes… siberians, asiàtics, eslaus, mogols. L’antic règim va fer estralls a l’hora de reubicar la mà d’obra o castigar alguns revolucionaris, repartint-los per l’enorme sol soviètic.

Però anem al que interessa a tots els amants del turisme més històric. El primer que hem de fer és traslladar-nos cap al sud-oest del país, des d’Urgench podem començar a olorar les espècies omnipresents als mercats, a la vida de carretera entre els kilòmetres de desert. Allà on a l’altra riba del Mar Caspi començava el tram més llarg d’aquell ric viatge cap a l’Extrem Orient.

Khiva és la primera ciutat on ens adonem, que aquest viatge a l’Àsia ha valgut realment la pena. És a partir d’aquí on tot esdevé patrimoni de la història, i és que gran part del que veuran els nostres ulls sembla que sigui una finestra a temps llunyans. Khiva manté les muralles de la petita ciutat intactes, maons vermellosos i el toc blau com a bandera d’una arquitectura genuïna que va marcar una època i un territori: La Ruta de Samarkanda.

Per carreteres que encara deixen una mica que desitjar, començarem un llarg trajecte per arribar a un nou punt obligat de la mítica ruta, Bujara. Centre cultural i punt de referència des del segle XII al segle XVIII, una de les ciutats sagrades per l’Islam, encara avui manté més de set-centes edificacions emblemàtiques pels historiadors i els antics intel·lectuals.

Una de les claus per la bona conservació dels mateixos monuments és aquest clima. Igual com passa a Egipte, el que per molts avui consideren un inconvenient, pels arqueòlegs resulta una benedicció, i és que aquestes terres acullen segles i segles d’històries. Parlem de l’àrea d’influència més directa de l’antiga Mesopotàmia, valls seques que vint-i-cinc segles enrere eren ben verdes i molt més plenes de vida que ara…

Ara, un dels atractius és poder dormir al mig d’aquelles valls verdes que ara són deserts en una Yurta , el refugi tradicional dels ramaders de la zona, per gaudir d’una pau que fa feresa entre la negra i plàcida nit. En el nostre camí encara podem veure algun riu o llac com el de Aydarkul. Hom espera arribar al final del trajecte, la mítica ciutat de Samarkanda, per descobrir la plaça Registan, i observar els Mausoleus, les portalades de les tres espectaculars ‘Madrases’ que es troben allà mateix.

A part de l’antiga Necròpolis o alguns dels minarets més preciosos del món musulmà.  Samarkanda a diferència de Bujara ha crescut i s’ha modernitzat… tot i així el tresor que amaguen els seus carrers i places encara és tan gran que el nostàlgic Marco Polo se sentiria del tot realitzat en seguir els trossets de mosaic blau de l’antic centre neuràlgic del comerç asiàtic.

Aquest obligat punt de pas entre Orient i Occident va comportar una riquesa econòmica i cultural que encara podem palpar des dels llunyans temps en què la Seda cotitzava als mercats.  I és que abans de tornar a casa us recomanem veure alguna de les fàbriques més tradicionals d’aquest bell material que encara aquí perdura com a símbol genuí de l’elegància.

Compartir

Tambien te puede interesar

Deixa un comentari

La seva adreca de correu electronic no sera publicada. Camps requerits* *